"Som un equip d'un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se"

Josep Guardiola, en les ocasions més inesperades, és emotiu i fins i tot romàntic; tocant la fibra ens estoba a tots. I aquest és un d'aquells moments en què, amb les Seminifals de la Copa d'Europa a punt i amb un R.Madrid que s'ha proclamat campió de la Copa del Rei (encara que amb només un gol de diferència), és perillós. I ho és perquè una derrota tindria efectes nefastos a nivell emocional, mentre que una victòria en tindria de molt beneficiosos; així que el que es juga és important.

Malgrat tot, Guardiola apel·la, en aquests moments cabdals de la temporada i amb títols importantíssims en joc, havent perdut ja un en la mateixa final, l'entrenador no perd els orígens i compara el seu equip amb el seu país. Catalunya ha tornat a refer-se moltes vegades, certament, malgrat les moltes vicissituds de la història; perquè no ho haurà de fer el Barça? "El meu país és tan petit que d'un campanar es veu l'altre"; cançó de Lluís Llach, crec recordar, que fa referència just a la bonesa que també tenen els països petits.

La reflexió pedagògica de Guardiola, una vegada més, és clara: quan ens juguem el curs, quan venen exàmens, quan tothom pot jutjar-nos al tot o res, és moment de recordar què hem fet, qui som i on volem anar, i tenir resposta fins al pitjor dels resultats. Això pot passar només quan s'ha donat tot per la feina, l'esforç ha estat la màxima prioritat en tot moment, i al final, una relliscada, un centímetre, una pilota al pal o un exàmen amb 4.6 no pot tirar per terra tota una temporada, tot un curs...

Quan ja s'ha donat tot durant el curs, ara res pot jutjar més que el que s'ha fet durant tot el curs. Ni un examen important ni una prova final. L'avaluació ja està feta en tots els mesos de bon joc, de bon estudi, de bona feina, de molt d'esforç.

A vegades, la sensació és que per treure el curs cal apretar fort al final; és un gran error i Guardiola n'és conscient. Cal donar el 100% durant tot el curs, i també al final, però el que passi en els darrers moments de tot un llarg curs, no pot decidir més que tot el curs sencer, encara que pugui ser determinant. En una sola final es juga tot un campionat, i a vegades en un examen final també es pot jugar tota una assignatura, però res podrà posar en dubte l'esforç i la priorització per l'estudi si aquest ha estat el segell característic de tots aquests mesos.

Fora nervis de final de curs! Fora els judicis globals davant un resultat concret! Cal, en aquests moments, fer repàs del que passa al final del curs però també de tot el que s'ha fet durant tot el curs... I res ni ningú jutja negativament perdre la Copa del Rei si la força per guanyar-la no ha estat en dubte; mai tampoc haurem de fer-ho amb una matèria que quedés penjada si realment durant el curs l'alumne ha demostrat intenció i voluntat per a ensortir-se'n.

"El meu país és un país petit"... I també el meu alumne/fill és petit en moltes coses (capacitats, dificultats, etc.), però no per això Catalunya s'ha refet de mil avatars històrics; perquè el nostre alumne/fill no podrà refer-se també si compta amb el suport i la comprensió dels seus educadors (siguin mestres, pares, tutors...)?

"No prometo títols; només prometo esforç"

El Gamper de 2009 i de 2010, a finals d'agost, és ocasió per a presentar el primer equip, dir algunes paraules per part de la presidència i sempre de l'entrenador, i jugar un partit amb algun altre equip d'un cert renom amb qui competir el Trofeu Joan Gamper. Després de l'excel·lent primera temporada de Barça de Guardiola, amb les 6 copes guanyades i a punt la de Campió del Món de Clubs, el tècnic del FC.Barcelona va dirigir-se al públic present al Camp Nou amb una alocució breu que va repetir tant el 2009 com l'any següent (aquest passat estiu), el 2010, i que acabava amb una sentència que descol·locava a l'afició: "No prometo títols; només prometo esforç".

Em va semblar realment sorprenent la síntesi que feia l'entrenador sobre el camí a seguir, que té un aplicatiu ben clar al món educatiu. Són realment tant important les notes (els resultats, els títols), si no hi ha hagut una prioritat abans sobre l'esforç, el treball?

Guardiola no podia prometre més títols: era impossible! Tampoc es podia quedar amb el mateix que la temporada anterior: s'hauria percebut com una petita decepció. Menys encara podia dir que aconseguirien tants o quants menys que l'any anterior: deshinflava a qualsevol. El seu raonament era acceptat per tots si ho proposava de la següent manera: l'objectiu no és aconseguir un bé material en sí mateix (tants títols per temporada, tants excel·lents per butlletí), sinó garantir que l'esforç, el treball, la lluita cada dia i a cada pas de tots els jugadors havia de ser l'element rector de la seva feina.

Llegint-ho en el context escolar, en Pep Guardiola ens assevera que de res serveix posar-se la fita en la quantitat d'excel·lents, si no s'ha fet prèviament una proposta seriosa de treball i d'esforç a classe i a casa, en hores d'atenció a les explicacions, d'implicació a l'aula, i d'estudi regular i disciplinat a casa, durant la setmana i els caps de setmana i festius si cal. Aquí és on realment rau el veritable "resultat" que interessa a Guardiola i que, curiosament i de retruc, acaba donant els millors resultats.

El ja citat partit fallit davant el Milan de Mourinho, que va fer desclassificar al Barça en les Semifinals de la Copa d'Europa el maig de 2010, no va ser cap fracàs per al Barça, ni per als jugadors, ni per al mateix Guardiola. Havien fet la feina. Havien fet el compromís que havien adquirit: feina i feina i feina; era tot el treball que l'afició demanava. En els alumnes cal remarcar que el més important, el més educatiu, el que més els instrueix i fa créixer, és el treball de cada dia; un mal moment d'un examen o un mal partit, no poden desbaratar tot un curs escolar o tota una temporada esportiva, encara que això fés suspendre una assignatura o perdre un trofeu per més important que sigui.

A l'escola, la Classe de Guardiola ens diu que no té sentit lluitar per les notes perquè sí, sinó treballar per l'esforç dia a dia que significa l'estudi, l'aprenentatge i el creixement com a persones i futurs ciutadans.

Per què aquest blog?

Benvolguts lectors,

Els que són alumnes meus (sobretot els més esportistes i en particular els més futbolistes) ja m'han sentit a parlar moltes vegades de les potencialitats del discurs de fons de l'entrenador del FC.Barcelona, Josep Guardiola. També les famílies de molts tutorands meus, en diferents entrevistes durant aquests tres darrers anys m'han escoltat comentaris i comparacions que pretenc traspassar al món escolar des del terreny de joc de Guardiola. Inclús companys meus de professió en converses informals, així com algún article publicat en aquest temps, han tingut com a tema les potencialitats del discurs de Josep Guardiola.

Cada mes que passa, o cada aventura que se supera, el tècnic blaugrana dóna més i més motius per a aplicar els seus punts de vista, raonaments i experiència a l'àmbit educatiu. Com a educador que sóc i que m'hi sento, amb una professió buscada i desitjada, profundament estimada malgrat les mancances pròpies de qualsevol sector, penso que el mestratge de Guardiola no té comparació amb cap altre lideratge públic que per al jovent inspiri un mínim referent.

És per això que m'he decidit a "explotar" els grans valors que traspuen les manifestacions públiques de Guardiola més enllà del meu entorn escolar, i desembocar també en un blog més dels que ja tinc a Internet. Ho faig després del partit superat en una nova nit màgica entre el Barça i l'Arsenal, ahir al vespre mateix, dimecres 8 de març de 2011. Aquest Barça imparable (més per l'esforç de cada dia, la imatge i exemple dels seus jugadors, i l'enginy i clarividència del seu entrenador) té, més enllà de l'àmbit esportiu, uns valors que cal difondre i exportar a tants àmbits com siguin possibles.

S'han publicat llibres i s'han pronunciat conferències sobre l'aplicació del "mètode Guardiola" al món de l'empresa, dels recursos humans, de la gestió dels conflictes, del lideratge professional, de les capacitats de la comunicació, i fins i tot s'ha intentat recentment fer comparació amb el món de la política. És hora de fer el salt a l'educació on, d'altra banda, Guardiola i el Barça esmercen esforços des dels joves de la Masia sabent que els valors inoculats des de joves fa que aquells jugadors esdevinguin un dia les estrelles del futur, com passa amb l'actual Barça. Estrelles més per la seva bonhomia i els valors humans que transpuen, i no només per la qualitat tècnica de les seves jugades.

No puc deixar de recordar el moment més paradigmàtic que vaig trobar-me del procés de raonament de Guardiola ara fa gairebé un any, quan li va sobrevenir la primera gran derrota; quina resposta havia de donar en trencar-se totes les grans expectatives per primera vegada? La seva classe fou magistral i em va portar a traslladar-ho a totes les classes que l'endemà tenia amb els meus alumnes per parlar del que vaig titolar: "Guardiolejar, una nova manera de golejar" (article que després vaig penjar en un altre blog que mantinc sobre Pedagogia Ignasiana).

D'això ara farà aviat un any, i va ser en la roda de premsa més sorprenent de Guardiola celebrada el maig de 2010 quan tot un Barça campió del món, el Barça de les 6 Copes, va perdre l'eliminatòria de Semifinals de la Copa d'Europa davant el Milan de Mourinho, i al mateix Camp Nou que estava llest per a viure una de les remontades més esperades i històriques. Aquella ocasió es visqué una gran derrota, prou clara, però quan la mateixa nit sortí Guardiola davant dels mitjans de comunicació només va tenir paraules de lloança per als seus jugadors (que acabaven de perdre un partit importantíssim), per al públic (que acabà decebut), i de reconeixement a l'equip rival (que, especialment en mans del seu provocador entrenador, celebrà amb un cert punt arrogant i superb aquella victòria com si fos una Final). Ni una paraula contra l'àrbitre o qualsevol altra argumentació que sonés a excusa; va limitar-se a felicitar als seus jugadors i a assegurar que prendrien deguda nota de tot plegat per a seguir treballant per a ser millors...; i res va despertar aquell misteriós "entorn" que sempre havia perseguit al Barça en situacions semblants ofegant el que podria ressurgir; ni un sol aficionat va dubtar ni del gran Guardiola que ara semblava més empetitit, ni del més erroni dels jugadors que pugués tenir l'equip en aquells moments...

Tot va ser una ocasió, una oportunitat, un rellançament per a esmenar, per a créixer i per a ser millors... La raó d'aquest èxit sorgit d'una derrota com aquella no podria sortir d'altre lloc que dels valors profunds que alimenten el lideratge que tenen els raonaments, les emocions i les opcions d'un Josep Guardiola que, inclús en la derrota més sonada és capaç de treure el millor de tothom qui es deixi , inclús del més pessimista.

Com que aquesta virtut, aquesta visió, aquesta decisiva actitud que ve del fons de la persona, és profundament educativa, en podem parlar de "mestratge" donat que Pep Guardiola és un mestre en tota regla. La seva escola, la seva aula i la seva classe és en un context diferent a les escoles, les aules i les classes de l'educació "formal", però és tant educativa i pedagògica com la que més. Així que això m'ha fet decidir a mostrar als meus tutorands, alumnes i altres estudiants amb els què treballo dia a dia, així com les famílies i els companys d'escola i de professió, allò que Guardiola treu del cantó que queda ombrejat de la vida per fer-lo brollar i, amb el temps i l'esforç, fer-lo també brillar. Aquesta és la gran Classe de Guardiola, i aquesta és la motivació que m'ha fet decidir a crear i desenvolupar aquest blog més enllà de la meva aula i del meu alumnat.

Us convido també a participar-hi.

Que en gaudiu,

Xavier Garí.
xavier@xaviergari.com